NOW 1/21. PRESENTACIÓ

NOW 1/21 és una jornada de performances que mostra els projectes en residència: Ensayo performativo sobre la subalternidad de Diego Gomez Bernardez, entorn d'aquest concepte i la seva vinculació amb el cos, Era un cos però eren molts d'Albert Gironés i Anna Vilamú que reflexiona sobre l’imaginari dels ovnis i el projecte Camuflaje Inverso d’HANNAH BERESTIZHEVSKY "MOFUTA" sobre de l'ús del mateix cos com a instrument pictòric.

Ensayo perfomativo sobre la subalternidad de Diego Gómez Bernárdez pretén aprofundir sobre com és una investigació subalterna. Com i qui investiga sobre aquestes posicions? Quins cossos? Quins mètodes s’utilitzen. Aquesta recerca intenta trobar un espai preliminar sobre el desenvolupament d’una investigació doctoral, processos de l’acció i la seva vinculació a la subalternitat, sobretot a partir del segle XXI. Aquesta recerca s’articula com una eina de transformació política i epistèmica.

Albert Gironès i Anna Vilamú presenten Era un cos però eren molts
La majoria de creacions humanes estan fetes a la nostre imatge i semblança tal com Déu ens creà a nosaltres segons el Gènesi. La nostra forma de dissenyar les coses es basa en la substitució, l'ampliació o la millora de les funcions humanes. En replicar la jerarquització i el centralisme amb què funcionen els nostres organismes. Un clar exemple d’aquest fer es pot veure en la representació de l’altre: el no-humà,
l’alienigena; que fem per exemple, en moltes de les pel·lícules de ciència ficció. Quan tenimla necessitat de presentar a l’altre desconegut, possibilitat que podria esdevenir un camp fèrtil per la imaginació, el projectem segons el que més coneixem. Organismes biològics o robòtics, o mixtes, però amb una clara tendència humanoide o si més no animaloide.
Era un cos però eren molts intenta desplaçar el focus a l’hora de pensar amb l’alteritat, situant-lo a les plantes. Éssers vius arrelats, constituïts d’una forma modular, col·laborativa, distribuida i sense centres de control, fet que les fa capaces de dividir-se. Per fer-ho, prenem de punt de partida per a l’assaig, un albirament ovni documentat a Sabadell el 25 de novembre de 1985 i un estudi de factibilitat de l’Agència Espacial Europea sobre l’ús de plantoides en el context de l’exploració del planeta Mar.
L’Albert Gironès i l’Anna Vilamú van néixer el 1995; ell, a Valls, i ella, a Vic. Graduats en Belles Arts (UB), han col·laborat en diversos projectes plegats. Han exposat i participat en exposicions i accions per tot el territori català tant individualment com junts, així com també han presentat projectes a Madrid, Colòmbia o Perpinyà.

Hannah Berestizhevsky “Mofuta” proposa Camuflaje inverso, un projecte en el qual el propi cos de l’artista i el seu moviment es converteixen en l’instrument principal de les seves obres pictòriques. El camuflatge consisteix en difuminar els límits entre el subjecte i el context. Amb la finalitat de sobreviure, Mofuta es camufla sense amagar qui és. En comptes d’adaptar-se al context, ella força les característiques del context per no ser un subjecte passiu. El resultat, per tant, és la fusió del subjecte i el context en un sol objecte. El projecte s’amplifica a través de l’ús de vídeo per documentar i la performance.

Hannah Berestizhevsky va néixer a Ucraïna el 1988 i va emigrar a Israel el 1989. El 2009 va estudiar disseny gràfic a Art Institute of Illinois a Chicago i actualment estudia i viu a Barcelona. Ha presentat la seva obra en diferents galeries i espais de Catalunya i Israel.