Partint d'una conferència de Roger Caillois amb títol homònim del 1939, es trien uns fragments d'aquest text que són llegits, rellegits, mussitats i sintetitzats fins a improvisar una frase cantada. La recerca i localització d'aquesta "cançó" a l'espai és el cor de la proposta. No hi ha meta, només procés. L' acció va entrant en un cicle de repetició alhora que mitjançant la veu i el cos es va tensant la relació amb l' espai.

La Festa mai es repeteix, es recrea de zero performant cada espai, que esdevé el protagonista. Les frases i les paraules es va trencant i es força la condició física cap a l'extenuació, fragilitzant el discurs i provocant una intimitat amb l'audiència.

El text parla d'una festa ancestral en què la dedicació a la vida regular i el treball quotidià se sostenia gràcies als excessos i llicències de les gresques, i com aquestes precisament eren el moment de comunió dels grups. És per tant aquest lloc d'excepció, que podria ocupar l'art en l'actualitat, on l'esdeveniment polític es dona i es renoven els vots d'una comunitat.